Articles sobre la història de Tamarit

QUE VA PASSAR EL 1973 A TAMARIT?

L’incompliment dels acords, que en data 3 de febrer de 1973, 23 anys desprès de l’annexió al 1950, varen fer els alcaldes pedanis de Ferran i Molnárs, de l’antic ajuntament de Tamarit, que demanaven la segregació de Tamarit del Ajuntament de Tarragona:

• L’incompliment dels acords d’inversions a Tamarit.

• De l’import de les contribucions especials per a obres no fetes pel municipi en els acords d’integració de Tamarit a Tarragona.

Instància presentada per els alcaldes pedanis a l’Ajuntament de Tarragona.

Los que suscriben, alcaldes pedáneos de Ferrán y Molnás, del antiguo Ayuntamiento de Tamarit, que fue anexionado al de Tarragona en el año 1.952, tienen el honor de dirigirse a ésa Excma. Corporación para respetuosamente,

EXPONER:

Durante el pasado mes de enero todos los habitantes de los caseríos de Ferrán y Molnás, vienen recibiendo notificaciones en las que se les requiere de pago del importe de las contribuciones especiales que la Corporación ha fijado para la ejecución de las obras de adecentamiento de los mismos. El importe de tales contribuciones especiales asciende al 90% del total de las obras, máximo autorizado por la Ley.

En los documentos de compromiso que se firmaron entre -ambas Corporaciones y que sirvieron de condicionantes a la anexión de un extensísimo término Municipal y dentro del cual se comprendía la totalidad de la playa Larga y la de la Mora hasta la estación de ferrocarril de Altafulla, se fijaban unas obligaciones por parte de ésa dignísima Corporación, que, al menos en parte, no se han cumplido, cuando el montante de los ingresos que el Ayuntamiento de Tarragona ha obtenido de nuestro término Municipal, han sido cuantiosísimos, sólo considerando las edificaciones y demás gabelas que corresponden a la zona de las playas descritas y de los Camping en ellas instalados.

Era obligación básica de la Corporación de Tarragona el establecimiento de una oficina administrativa en cada uno de los caseríos de Ferrán y Molnás, que debió sostener a sus exclusivas expensas, desde el momento de la anexión, que no se ha cumplido a pesar del tiempo transcurrido. Igualmente procurar el establecimiento del servicio telefónico a Ferrán, sin que hasta la fecha haya llegado a realizarse. Igualmente constituye una importante cantidad la que el Ayuntamiento de Tarragona debía abonar para el mantenimiento de dichas oficinas, en el supuesto de que se hubieran instalado.

Por otra parte, es conveniente que ésa Excma. Corporación considere las circunstancias que concurren en la mayoría de habitantes de ambas barriadas. Son agricultores o pequeños comerciantes, con edificios antiquísimos y que generalmente no tienen otros ingresos que los que les proporcionan el cultivo de sus tierras. En muchos casos el importe de las contribuciones especiales supera el mismo valor de sus casas. Y se debe tener presente que, de haber continuado su independencia, de los ingresos obtenidos por licencias de obras, impuestos de campings y demás beneficios obtenidos por esa Corporación, habrían podido realizar obras en dichos barrios, que habrían cambiado totalmente su fisonomía y resuelto todos los servicios de la comunidad (agua, alcantarillado, aceras, pavimentación de las calles, urbanizaciones, etc.,) sin costo alguno para el vecindario. Los ingresos de extraordinaria cuantía, los ha obtenido el Ayuntamiento de Tarragona, sin aplicar ninguna cantidad en beneficio de los habitantes de Tamarit y aún sin asumir la obligación del establecimiento de unas oficinas administrativas, por lo que se ha ahorrado durante más de veinte años el gasto que hubiese comportado tal servicio.

Todo ello ha motivado que el vecindario de ambos barrios esté soliviantado pidiendo que de nuevo se realicen los trámites necesarios para, dando cuenta previamente a la superioridad del incumplimiento de parte de las obligaciones que condicionan la anexión, se inste de nuevo la segregación del Ayuntamiento de Tamarit del de Tarragona, por cuanto los perjuicios graves que nos causa la actual situación, quedarían obviados al contar con ingresos suficientes para la realización de las obras que estas comunidades necesitan urgentemente.

Y al dar cuenta a esa Excma. Corporación de la situación planteada como consecuencia de las obras anunciadas en la prensa de Tarragona, como mejora de dichos barrios, pretendemos que se reconsidere la distribución en el gasto de las mismas, y que en todo caso se cumpla de una manera escrupulosa, con las obligaciones contraídas en el documento que sirvió de base a la anexión del término Municipal de Tamarit al de Tarragona.

Lo que respetuosamente instamos de esa Excma. Corporación en Tamarit (Tarragona) a tres de febrero de mil novecientos setenta y tres.

Font: Museu Històric de Tarragona)

Al costat d'aquestes bateries i a poca distància, es trobaven dues casetes separades entre elles per uns 50 metres, fetes de maó i ciment. La primera tenia dos departaments divisionaris, un per a cuina econòmica i l’altre per a magatzem. La segona caseta era destinada per a lavabos individuals i urinaris. A uns tres-cents metres cap al mar es trobava una casa-observatori, les finestres de la qual donaven al nord-est i sud-oest mentre que la part sud-est no disposava de cap obertura. Aquesta casa també és feta de maó i ciment.

Una vegada creada la Direcció de Defensa de Costa, la secció sud va ser reformada per l'Estat Major i Artilleria. Les parts actives estaven acabades cap a setembre de 1938, formigonant i excavant les galeries de mina complementàries i d'accés a recanvis i municions, abric per a personal i sortida a mitjana pendent de la part nord i nord-oest de la muntanya. En data 25 de gener de 1938, tenia assignat un crèdit de 243.300 pessetes que fou aprovat el 25 de febrer.

Per altra banda, la secció nord es va paralitzar per ordre de la Direcció d'Obres segons una carta datada el 18 de juliol de 1938. Aquesta tenia consignat un crèdit de 374.700 pessetes amb data del 25 de gener de 1938, que fou aprovat l'11 de febrer del mateix any ^[1].

Per conèixer les vicissituds de la construcció d'aquesta bateria és fonamental el testimoniatge d'un jove que hi treballà a la fortificació de la muntanya, el senyor Isidre Prats Suñé, natural de la propera població de Ferran. A través dels seus records coneixerem detalls del procés constructiu que són d’un gran valor històric ^[2].

Les jornades de treball es regien per vuit hores diàries: de les vuit del matí fins a les dotze del migdia i de les dues fins a les sis de la tarda. Els obrers, molts d'ells civils de les poblacions properes, cobraven "religiosament" cada cap de setmana, quan arribava el pagador que recorria les diferents obres de la costa. El salari, de 10 pessetes diàries, era millor que els guanys que podia donar el treball de la terra. Quan es van començar a construir les galeries, hi havia pocs obrers treballant, entre 8 i 10. La feina era feta amb un martell compressor. D’aquests n’hi havia dos, però a causa de les contínues avaries només funcionava un. Era un treball pesat i polsós, s’havia de traginar les pedres grans i destruir-les amb petites càrregues explosives. El formigó es feia manualment.

Durant la seva estada mai no hi va haver cap accident de treball i el material arribava sense problemes, en camions de particulars posats a disposició de l'obra segons va demanar la Conselleria de Defensa d'Interior de Tarragona als particulars amb vehicles pesants. El comandament militar encarregat de l'obra era el tinent Agustín Cano Cano, però solia presentar-se de tant en tant un oficial superior per controlar l'obra. Cal recordar que durant l'execució d’aquestes construccions es van habilitar arquitectes civils assimilant-los al grau de Capitans d'enginyers i els aparelladors i pèrits industrials com a Ajudants d'Obres Militars.

^[1] Fons de l’autor. - ^[2] L’entrevista amb Isidre Prats Suñé (1909 - 2005) va tenir lloc a l’agost del 2003.

---------------------------------------

Les peces d'artilleria

Existeix un gran dubte sobre les peces d’artilleria que van formar part de la bateria de Tamarit. Sabem que hi van haver dos models. L’obús ^[1] de bronze comprimit de 15 cm. MATA Model 1891 i l’obús de bronze de 21 cm. PLASENCIA model 1885/91. D’aquest últim només trobem una menció: que resten a Tamarit al març de 1937 quatre peces que posteriorment van ser reemplaçades per les de 15 cm.^[2]

Per la documentació consultada podem afirmar que el 19 d'octubre de 1937, des de la Comandáncia d’ Obres de Defensa de Costes, es va comunicar a l'Enginyer en Cap del 6è sector de Tarragona, la decisió d'armar la 12a Bateria de costes del litoral de Tarragona amb dos obusos de bronze comprimit de 15 cm Modelo MATA 1891. El 19 de novembre, es remet a la bateria els plànols dels pous d'esplanada i del cep de cap de fre de l’obús per a la seva correcta ubicació ^[3]. No obstant això, sabem que la bateria ja estava armada el març de 1937 amb aquestes peces^[4]. Per tant, podem confirmar que les peces van ser enviades abans que es tingués l’espai condicionat per fer ús d’elles.

Podem dir que dues peces van arribar juntes a l'estació del ferrocarril d'Altafulla-Tamarit procedents de la Mestrança d'Artilleria de Barcelona. Per la descripció donada pel senyor Isidro Prats, es tractaria dels dos obusos de 21 cm Plasencia Mod. 1885/91 muntats en afusts ^[5] tipus "Seraing" , amb un abast de 6.800 m i un pes dels projectils de 80 Kg aproximadament. Aquests projectils havien de ser transportats per dos homes i s'emmagatzemaven al costat de l’obús en un lateral del pou de formigó, sense ser muntades les espoletes. Amb els dos obusos també van arribar prop de 15 projectils. No tenien rodes i estaven muntats en afust. Es van traslladar a remolc d'un tractor fins al seu lloc d'ubicació. Durant el trajecte, un noi del Mas de la Pubilla, prop de la població de Monnars, es va asseure a sobre del tub d’un dels obusos fins a l'arribada al seu emplaçament, com si fos un genet a la seva muntura. Una vegada a la muntanya, no van ser poques les vicissituds a l'hora d'instal·lar-los als seus enclavaments definitius. Es van encaixar els seus afusts sobre una plataforma de fusta semi-giratòria amb dos rails de via fèrria com a suport entre afust i plataforma, un amb l’angle de tir direcció Tarragona i l'altre amb l’angle cap a Barcelona. El desplaçament lateral de les peces es realitzava amb l'ajut d'un pal de fusta reforçat que feia palanca.

Com una dada més de la història d'aquesta fortificació, podem afegir que amb la ruptura del front d'Aragó, retirada a la vora esquerra de l'Ebre i la decisiva Batalla de l'Ebre, es van equipar les Brigades Mixtes d'aquestes enormes peces al març de 1938 ^[6] i no foren mai retornades. Un llistat del Grup d’Exèrcit de la Regió Oriental datat el 5 de gener de 1939 (deu dies abans que fos ocupada Tarragona) es refereix que a la muntanya de Sant Joan hi havia 2 peces de l'obús Mata de 150 mm ^[7].

^[1] Peça d’artilleria estriada, destinada a llançar projectils amb trajectòria de tir més corba que el canó i menys que el morter.

^[2] Mortera Pérez, Artemio i Infiesta Pérez, J.L. La artillería en la guerra civil. Material fuera de servicio incorporado a la campaña. Valladolid, 2000, pàg. 63 .

^[3] Archivo General Militar Ávila. C.1158, Cp.10.D.1 - ^[4] González Huix, Francisco J. Op. cit. pàg. 182.

^[5] Bastiment de fusta o de metall, dotat generalment de rodes, que suporta el canó i és destinat a desplaçar-lo, a apuntar-lo i a amortir-ne el retrocés.

Enciclopèdia Catalana: ^[6] González Huix, Francisco J. Op. cit. pàg. 182 - ^[7] Mortera Pérez, Artemio i Infiesta Pérez, J.L. Op. cit. pàg. 59.

----------------------------------------

Un dels records inestimables del senyor Isidre Prats Suñé és el fet que una matinada fou descobert el cuirassat Canarias en aigües d’Altafulla, molt a prop de les roques de Tamarit, que disparà les seves peces contra la ciutat de Tarragona. Part d’aquest esdeveniment no ha estat possible documentar-lo fins avui en dia. Realment va ser el creuer Baleares que en data 3 de juliol de 1937 atacà Tarragona ^[1] i no el Canarias, com recordava Isidre Prats. Els temuts i omnipresents Canarias i Baleares del mateix disseny, semblaven ser vistos a tot arreu el mateix dia.

El vaixell, situat a uns 12.000 metres de la costa, va obrir foc en direcció al port i la ciutat de Tarragona. Des de la bateria de Tamarit, on la vigilància de l'horitzó es feia dia i nit pels efectius de la Columna Medrano –formada per milicians-, es va repel·lir l'atac efectuant un tret que no va arribar a la nau, però que caigueren molt a prop de la costa, fet que va ser descrit al Parte de campaña del Crucero Baleares ^[2] .

Com a conseqüència del retrocés de l’obús, i atès que aquestes peces no eren encara ancorades amb el cap de fre, l’obús va bolcar amb gran virulència. Afortunadament, cap membre de la bateria no resultà ferit. El senyor Prats recordava que aquell dia no van deixar passar els treballadors cap a les galeries, acordonant la zona, pel temor d'un contraatac que no es va produir mai. Com tenia gran confiança amb l’encarregat de l'obra, va poder passar i va veure com l'obús restava completament desplaçat de la seva posició al pou. D’aquests fets, fins ara no més recollits per la memòria oral d’Isidre Prats, podem afirmar que són certs. La troballa d’un informe reservat de la segona secció de l’Estat Major de les Fuerzas del Bloqueo del Mediterráneo amb data d’entrada del 10 de març de 1938, informen del següent fet: ...hace unos dias se recibió orden de disparar contra el crucero “Canarias” que estaba situado frente a nosotros. Se hizo fuego con los cañones que teníamos, que no eran sino los mismos de la guerra de Cuba, los proyectiles de los cuales cayeron en la orilla del mar, en cambio los cañones retrocedieron muchos metros hacia atras.” ^[3] Aquesta informació, corrobora directament el record d’Isidre Prats sobre aquest fet i que encara no hi havia instal·lat els cap de fre de les peces d’artilleria.

^1] Diari de Tarragona, 4 de juliol de 1937 i Diari Llibertat, 4 de juliol de 1937. - ^[2] Archivo General de la Marina “Álvaro de Bazán”. Parte de Campaña del Crucero Baleares. - ^[3] Archivo General de la Marina “Álvaro de Bazán”. Servicio Histórico del Estado Mayor de la Armada. Carpeta I-7.

-------------------------------------

El submarí italià Galileo Ferraris-II

A l'octubre de 1936, l'exèrcit feixista ja disposava d’informació confirmada del subministrament de material de guerra per part de Rússia a través dels ports de Cartagena i Alacant. Era necessari contrarestar aquests ajuts i es decideix demanar suport a Itàlia i a Alemanya. A Itàlia se li va demanar, d’entre altres materials bèl·lics, destructors i submarins. Després de llargues negociacions per poder sortejar l'informe de no intervención, Itàlia va mobilitzar diversos submarins en les denominades Campañas de los submarinos italianos. Durant la primera campanya (de novembre a febrer de 1937), es van crear sis agrupacions de submarins.

A l’última agrupació, el submarí Galileo Ferraris ^[1], va operar per la zona marítima de Tarragona ^[2]. Aquest submarí, que havia salpat del port de Nàpols el dia 2 de febrer de 1937, amb el servei de bloqueig a la zona entre Vinaròs, Vilanova i la Geltrú i una línia a distància de trenta milles de la costa, segons consta en el seu informe de campanya ^[3] , va arribar a la zona tarragonina el dia 5 de febrer.

Durant els dies següents, es va dedicar a reconèixer la costa i a observar els vaixells que navegaven molt a prop. El dia 8 de febrer es troba fent guàrdia entre el Cap Salou i el Cap Gros. En aquest últim, fou divisat per llevant un vaixell sense bandera que vorejava la costa i de nom Navarra, matriculat a Sevilla i pertanyent a la flota de Hijo R. A. Ramos de Barcelona. Aquest vapor havia sortit de Marsella amb un carregament de 730 tones entre camions, robes, aliments i armes, segons se li havia comunicat per radiograma al submarí. Ràpidament es van disparar dos tubs llançatorpedes a una distància de l'objectiu de 700 metres.

Tota l'escena és clarament perceptible des de la bateria de Tamarit. El poc calat on es troba el submarí, escassos 12 metres de profunditat, fa que la seva silueta sigui percebuda, així com l'estela deixada pel periscopi. Poc després que el submarí llancés els dos torpedes, el capità del Navarra maniobrà a estribord per varar el vaixell a la sorra. Des de la bateria, són simples espectadors de la tragèdia.

L’esdeveniment es va comunicar ràpidament a la Comissaria de Defensa de Tarragona i aquesta, al camp d'aviació de Reus perquè sortís un avió d'escolta i protecció que arribà hores després de l’atac. Cal recordar que, en aquest moment, no disposava de cap peça d'artilleria i es va limitar a fer foc de metralladora sobre el submarí. Ràpidament, s'observa com és arriat un bot que es dirigeix cap a la platja.

^[1] El Regio Sommergibile Galilieo Ferraris II pertanyia a la classe Archimedes de la Reggia Marina. Va ser construït a les drassanes Franco Tosi de Tarento. Botat el 11 d’agost de 1934, participà a la guerra civil entre 1937 i 1939, enfonsant 9000 tones de bucs republicans, entre ells el Ciudad de Cádiz i el Navarra (1688 t). Archilla Navarro, Àngel P. Aproximació a l’estudi de la defensa de costa republicana: Les Actes de la Comissaria de Defensa Militar de Tarragona (febrer-juny de 1937). En premsa.

^[2] González Huix, Francisco J. Op. cit. pàg. 106. - Archivo General de la Marina “Álvaro de Bazán”. Parte de Campaña del Submarino “Ferraris” de 18 de febrero de 1937. Submarinos Legionarios.

---------------------------

Així mateix, de la xemeneia surt una gran quantitat de vapor. Des del submarí es pensa que un dels torpedes ha donat al vapor, però el fet de no haver escoltat cap explosió, ni veure cap dany al buc, fa que es llancés un tercer torpede que aquesta vegada sí fa explosió, ocasionant un gran forat a la proa del pont. Poc després, el submarí va desaparèixer de la costa, no sense donar tota la potència a les seves màquines, ja que va varar per la manca de profunditat i creà una gran taca de sorra remoguda a la mar que era ben visible des de la bateria. La ràpida maniobra del capità del Navarra, José Delltell, fent varar el buc, va fer que la càrrega i el mateix vaixell es salvés d'un enfonsament segur. Malauradament, el fet ocasionà una mort entre el passatge, un dels responsables de l'expedició, el francès Marcel Basset mor ofegat en intentar saltar al bot que és arriat. El capità es va lamentar que no se li hagués assignat escolta ni cap protecció^[1].

Aquella nit, els milicians de la Columna Medrano que feien com sempre la vigilància de la costa, van decidir no posar resistència si la gent del poble es presentava per apoderar-se de les armes que havia al vaixell, fet que no s'arribà a produir. El senyor Isidre Prats recorda que es va recuperar gairebé la totalitat de la càrrega instal·lant un pontó de la Junta del Port de Tarragona cap a la platja, traslladant càrrega a diverses barques de Torredembarra i Tarragona; no sense abans intentar remolcar-lo pel vaixell procedent de Barcelona, anomenat Montcabrer.

Durant la guerra civil, el Navarra va ser blanc predilecte dels hidroavions alemanys que vigilaven la costa de Tarragona, metrallant-lo al seu pas. Avui en dia la quilla i quadernes d'aquest vapor, construït el 1908 a Anglaterra, encara es poden veure al lloc on embarrancà. A més, va ser un dels dos únics mercants destruïts en la primera campanya que van realitzar els submarins italians en aigües espanyoles durant el conflicte bèl·lic.

Pel que fa al submarí Galileo Ferraris va entrar en servei l’any 1935 i tenia 8 tubs llançatorpedes (4 a proa i 4 a popa), 2 canons de 100 mm i 2 metralladores de 13,2 mm. La seva tripulació estava formada per 6 oficials i 49 classes i mariners. Fou enfonsat el 25 d'octubre de 1941 pel destructor anglès Lamerton durant la II Guerra Mundial ^[2].

El capità de corbeta Primo Longobardo, que estava al comandament del Ferraris quan va ser enfonsat el Navarra, va rebre la Medaglia d'Argento al Valore Militare (Acque di Tarragona, febbraio 1937). Va morir ofegat anys després, durant la II Guerra Mundial, amb el grau de Capità de Fragata a l’enfonsar-se quan comandava el submarí Pietro Calvi el 15 de juliol de 1942. Se li concedí a títol pòstum la medalla d'or al valor militar ^[3] . Actualment existeix un submarí (SAURO 4a Sèrie) de l'Armada Italiana amb el nom de Primo Longobardo (núm. NATO S-524) ^[4] .

^[1] Archivo Documental de la Memoria Histórica. Leg. 335/10. - ^[2] Archilla Navarro, Àngel P. Op. cit. En premsa. - ^[3] Timo, Roberto. Primo Longobardo. [en línia].<http://www.cronacheisolane.it/Longobardo.htm> - ^[4] Primo longobardo S-524. [en línia]. <http://it.wikipedia.org/wiki/Primo_Longobardo_(S_524)>

---------------------------------------

La bateria avui en dia

Malgrat que han passat més de setanta anys des de la fi de la guerra civil espanyola, la bateria de costa de Tamarit ha sobreviscut sense grans desperfectes. Només els edificis contigus han desaparegut, a excepció de l’edifici de la cuina que es conserva en bon estat, inclosa la cuina econòmica. Si bé a l’interior d’una de les galeries de la segona secció s’ha produït un enfonsament del sostre, ja que no estava formigonat, la resta és transitable. La galeria que travessa la muntanya és tota formigonada, laterals i sostres. Els pous de les peces i altres construccions es conserven senceres.

A l’abril de 2007, tingueren lloc unes mobilitzacions veïnals de La Mora i Tamarit, per tal de salvaguardar la construcció que es troba enclavada en un dels últims espais verts de la muntanya de Sant Joan que encara no han estat urbanitzats. L’aparició de maquinària pesada, cartells d’una immobiliària i el tancament del perímetre del recinte, auguraven la fi d’aquesta obra d’arquitectura militar contemporània ^[1]

El 4 de desembre de 2008, la bateria de costes de Tamarit quedava protegida en incloure-la al catàleg de béns a protegir del Pla d’Ordenació urbanística municipal de Tarragona ^[2] . En l’actualitat, el polígon d’actuació 56, lloc on s’ubica la bateria de costes de Tamarit, és classificat com a sistema d’equipaments, clau 7.

Àngel P. Archilla Navarro

^[1] Diari de Tarragona, 2 d’abril de 2007, El Periódico, 8 d’abril de 2007, El Punt, 6 de juny de 2007.

^[2] Zona:G, Ordre:52, Categoria: BC (C.2), Denominació: Bunkers de defensa costanera de la Punta de la Mora. CATÀLEG DE BÉNS A PROTEGIR - PATRIMONI CULTURAL (Catàleg municipal de monuments, edificis, ambients urbans i altres béns immobles), Pla d’Ordenació urbanística municipal de Tarragona- 4a revisió del Pla general d’Ordenació urbana - Segona aprovació inicial, Novembre 2008. ftp://ftp.tarragona.cat/cataleg_bens/cataleg_index.pdf. A la fitxa i consta al apartat: cronologia un error de data. La seva construcció es dataria entre 1936 i 1939 i no posterior a 1939 com i figura.

Bibliografia:

•Archilla Navarro, Àngel P. Aproximació a l’estudi de la defensa de costa republicana: Les Actes de la Comissaria de Defensa Militar de Tarragona (febrer-juny de 1937). En premsa.

•CATÀLEG DE BÉNS A PROTEGIR - PATRIMONI CULTURAL (Catàleg municipal de monuments, edificis, ambients urbans i altres béns immobles), pla d’ordenació urbanística municipal de Tarragona- 4a revisió del pla general d’ordenació urbana - Segona aprovació inicial, Novembre 2008. [en línea].

ftp://ftp.tarragona.cat/cataleg_bens/cataleg_index.pdf

•Cervera Pery, José. 1988. La guerra naval española (1936-39). Editorial San Martín. Madrid.

•Enciclopèdia Catalana.

•González Huix, Francisco J. 1995. El puerto y la mar de Tarragona durante la guerra civil. Diputació de Tarragona, Tarragona.

•Mortera Pérez, Artemio i Infiesta Pérez, J.L. 2000. La artillería en la guerra civil. Material fuera de servicio incorporado a la campaña. Quirón Ediciones. Valladolid,.

•Primo longobardo S-524. [en línea]. <http://it.wikipedia.org/wiki/Primo_Longobardo_(S_524)> (01-02-2011)

•Sugrañes Blanch, Josep. 2002 Annexió de Tamarit a Tarragona: Estudis Altafullencs, núm. 26, pàg. 73-80. Centre d’Estudis d’Altafulla. Altafulla.

•Timo, Roberto. Primo Longobardo. [en línea]. <http://www.cronacheisolane.it/Longobardo.htm> (01-02-2011)

Arxius:

•Archivo General Militar - Ávila.

•Archivo General de la Marina “Álvaro de Bazán” – El Viso del Marques (Ciudad Real).

•Archivo Documental de la Memoria Histórica. Salamanca.

Hemeroteques:

•Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona.